El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (*TJUE) considera que els consumidors podran reclamar les despeses hipotecàries des del moment en què coneixen la *abusividad de la clàusula hipotecària, fins i tot si la llei nacional estableix que el seu dret a demanar la nul·litat expira en un màxim de deu anys. Amb aquesta decisió s'obri la porta al fet que els clients tinguen més temps i puguen ampliar-se els terminis per a recórrer.

La sentència naix d'un recurs de diversos consumidors que tenien contractes hipotecaris amb Bankia (després fusionat amb CaixaBank), Banc Bilbao Biscaia Argentaria, el Banc Santander i el Banc Sabadell. Aquests van pagar les despeses de notari, registre i gestió derivats de la celebració del contracte, però temps després van sol·licitar l'anul·lació de les clàusules considerades abusives. Llavors, els bancs els van rebutjar perquè consideren que havia prescrit, perquè havia expirat el termini de deu anys previst en el Codi civil català.

Després de diversos sentències i recursos, l'Audiència Provincial de Barcelona, que porte els casos dels consumidors, va preguntar a la justícia europea que es pronunciara en diversos qüestions. Per a començar, segons els jutges de l'Audiència Provincial es considera que deu anys establit en el codi civil compleix amb el principi d'efectivitat perquè es tracta de “un llarg termini”, però vol determinar en quin punt comença a córrer aquest. Per una altra altra part, també volia saber quin és el nivell de coneixement que ha de tindre un consumidor sobre el caràcter abusiu de la clàusula, i saber quin és el moment en què comença al termini també

En la seua sentència, el Tribunal de Justícia considera que el principi d'efectivitat i la directiva europea s'oposen al dret nacional, en el cas que un consumidor demane l'anul·lació d'una clàusula abusiva, per la qual s'imposen al consumidor despeses d'un contracte hipotecari, i estiga subjecta a una prescripció, perquè no té en compte si el consumidor coneix els seus drets i si és temps suficient.

El Tribunal recorda que es pot aplicar un termini de prescripció sempre que la seua aplicació “no impossibilite o dificulte excessivament” que els consumidors puguen exercir els seus drets. Ara bé, precisa la sentència, el termini ha de ser “materialment suficient” perquè el consumidor puga preparar-se per a interposar un recurs. Però aquest termini només “pot ser compatible amb el principi d'efectivitat si el consumidor va poder conéixer els seus drets abans que “el termini començara a córrer o que expirara”.

En alguns casos, les entitats consideraven que el termini començava des del moment en què van pagar l'última factura de les despeses hipotecàries, això portava al fet que sovint els clients demanaven l'anul·lació per pagar la totalitat de les despeses, per considerar-ho abusiu, però els bancs asseguraven que el temps ja havia expirat.

Així, en la seua sentència, el Tribunal creu que “és possible” que una norma nacional determine que el termini de prescripció no començarà a córrer abans que un consumidor conega el caràcter abusiu d'una clàusula, però aquesta pot vulnerar el principi d'efectivitat si “la duració d'aquest termini no és materialment suficient per a permetre al consumidor preparar i interposar un recursos efectiu” per a fer valdre els seus drets. Així doncs, al marge que la legislació nacional considere que el termini màxim és de deu anys, el rellotge comença quan el consumidor coneix que s'han vulnerat els seus drets i el caràcter abusiu del qual ha pogut ser objecte.

El Tribunal de Justícia també rebutja altres arguments de les entitats bancàries que esgrimien que els consumidors han de conéixer ja per endavant la informació d'abús de les clàusules sol. La sentència recorda que la directiva europea es basa en el fet que el consumidor es troba en una situació d'inferioritat respecte al professional, sobretot perquè manca del mateix nivell d'informació. “El professional continua tenint una posició preponderant després de la celebració del contracte en relació amb la informació de la qual disposa”, argumenta.

“Cal esperar que les entitats bancàries la coneguen i actuen en conseqüència”. En canvi, adverteix la sentència, no cal presumir que els consumidors tinguen el mateix nivell d'informació, no es pot esperar “una actitud similar per part dels consumidors, tenint en compte del caràcter ocasional, o fins i tot excepcional, que per a ells té la celebració d'un contracte que continga una clàusula d'aquest tipus”.

Es tracta d'una nova victòria per als consumidors. Amb aquesta decisió, s'obri la porta al fet que milers de clients tinguen suficient temps per a reclamar els seus drets, ja que se'ls havien negat per considerar que el temps per a demanar la seua nul·litat havia expirat. A Espanya, el Tribunal Suprem va confirmar en 2021 que els bancs han d'abonar la totalitat de la taxació, les despeses de registre i gestoria i la meitat dels notarials, quan es declare nul·la la clàusula de la hipoteca que atribuïa el pagament en exclusiva al client.

Consulta la notícia original ACI