El macroabocador de Agbogbloshie, a Accra, rep diàriament tones d'ordinadors, telèfons intel·ligents, electrodomèstics, reproductors de música i, en definitiva, de tota mena d'equips electrònics la vida útil dels quals ja ha finalitzat i que, principalment, procedeixen del continent europeu.
En la present entrada deixaré al marge el drama mediambiental que estan generant els residus de cadmi, plom i brom –entre altres substàncies- d'aquests equips, que són transportats a països en vies de desenvolupament com Ghana sota l'aparença de productes reutilitzables, quan la veritat és que la majoria d'aquests béns de consum han esdevingut inútils deliberadament, fruit del que denominem obsolescència programada.
Podem definir aquesta pràctica com l'ús de tècniques per part de la persona responsable de col·locar un producte en el mercat mitjançant les quals intenta reduir deliberadament la seua vida útil per a augmentar la taxa de reemplaçament; definició extreta de l'art. 441.2 del Codi de Consum francés (precepte introduït per la Llei 2015-992, de 17 d'agost, reformat per l'Ordenança núm. 2016-301, de 14 de març), sent França l'únic país del nostre entorn que prohibeix de manera expressa aquestes tècniques, castigant-les amb dos anys de presó i multa de 300.000 euros, que pot incrementar-se fins al 5% de la facturació mitjana anual calculada sobre el volum de negocis dels tres últims exercicis (art. 454.6 del mateix text).
La limitació de la vida útil de les bombetes a 1.000 hores pel Càrtel *Phoebus en 1924 –quan tècnicament era possible una duració molt superior-, la inutilització de les bateries de famosos reproductors de música als 18 mesos de la seua fabricació –a principis de segle-, o el falsejament del nivell de càrrega dels cartutxos de les impressores mitjançant components electrònics per a accelerar el seu reemplaçament –extrems investigats a França en virtut de la citada norma-, són els exemples més coneguts d'aquesta mena de pràctiques que, si bé no gaudeixen d'una regulació uniforme, són clarament contràries al dret d'informació dels consumidors.
Els articles 8, 17 i 18 del RDL 1/2007, de 16 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris, estableixen com un dret bàsic del consumidor –imposant el seu foment als poders públics- “la informació correcta sobre els diferents béns o serveis i l'educació i divulgació per a facilitar el coneixement sobre el seu adequat ús, consum o gaudi”. Aquesta informació, des de l'etiquetatge i presentació del producte, haurà de comprendre “les característiques del bé o servei i, en particular, la seua naturalesa, identitat, qualitats, composició, quantitat, duració, origen o procedència i manera de fabricació”. De la mateixa manera, s'haurà de facilitar al consumidor “de manera clara i comprensible, informació veraç, eficaç i suficient sobre les seues característiques essencials, en particular (…) les instruccions o indicacions per al seu correcte ús o consum, advertiments i riscos previsibles”.
Per si no fos prou, i basant-nos únicament en la vigent Llei de Consumidors i Usuaris, l'obsolescència programada podria constituir una infracció prevista en l'art. 49.1.l) del mateix text, en relació amb els *arts. 5, 7 i 19 de la Llei 3/1991, de 10 de gener, sobre competència deslleial, atés que aquesta norma considera deslleial “l'omissió o ocultació de la informació necessària perquè el destinatari adopte o puga adoptar una decisió relativa al seu comportament econòmic amb el degut coneixement de causa” quan aquesta incidisca –entre altres qüestions- “en els resultats que poden esperar-se de la seua utilització” o en “la necessitat d'un servei o d'una peça, substitució o reparació”. En aquest últim cas, la reparació dels productes afectats per aquestes pràctiques resulta, com a norma general, moltíssim més costosa que l'adquisició d'un nou, esdevenint ineficaços les previsions contingudes en l'art. 119 de la Llei sobre reparació i substitució del producte.
Segons avançava, no existeix una regulació harmonitzada sobre aquesta matèria –i, ni molt menys, tan específica com la desenvolupada per França- malgrat la seua evident necessitat. A nivell comunitari, el Parlament Europeu va aprovar la Resolució de 4 d'abril de 2.017 sobre “una vida útil més llarga per als productes: avantatges per als consumidors i les empreses” (2016/2272-INI), per la qual se sol·licitava a la Comissió Europea que garantira una millor informació als consumidors sobre la durabilitat dels productes, mitjançant:
• L'examen d'una etiqueta europea voluntària que incloga, en particular: la durabilitat del producte, el disseny ecològic, la capacitat de modulació de conformitat amb el progrés tècnic i la possibilitat de reparació.
• Experiments voluntaris amb empreses i altres parts a escala de la Unió amb vista al disseny d'una vida útil del producte basada en criteris normalitzats que pogueren utilitzar tots els Estats membres.
• La creació d'un comptador d'ús en els productes de consum més pertinents, en particular els grans electrodomèstics.
• Un estudi de l'impacte de l'harmonització de la vida útil amb la duració de la garantia legal (plantejant-se ampliar aquesta en funció de la durabilitat del bé de consum).
• La normalització de les informacions incloses en els manuals relatives a la durabilitat, la capacitat d'evolució i les possibilitats de reparació d'un producte (incloent-se en la Resolució una sèrie de mesures per al foment de la reparació i augment de la vida útil de determinats productes entre les quals es troba l'obligatorietat d'establir durant quant temps hauran d'estar disponibles les peces i components necessaris per a la reparació).
• Informació basada en criteris normalitzats, en cas que s'indique la vida útil prevista dels productes.
Malgrat tals previsions, la veritat és que el passat 28 de març de 2018 la Comissió Europea va respondre a una pregunta escrita sobre el desenvolupament de l'anterior Resolució i la possibilitat de considerar delictiva l'obsolescència programada a nivell comunitari en els següents termes: “Actualment no hi ha plans per a definir un cicle de vida del producte en tota la UE (…). No existeix legislació de la UE que declare en general que l'obsolescència programada siga un delicte. Conforme al dret actual de la CE (…) pot considerar-se, en determinades condicions, com un incompliment de la Directiva sobre pràctiques comercials deslleials, o com una falta e conformitat amb el contracte que atorga als consumidors els drets de la garantia legal”.
Segons analitzàvem abans, la falta d'una regulació comunitària sobre aquest fenomen haurà de suplir-se per la normativa pròpia de cada estat membre. A Espanya, l'obsolescència programada es va tractar en la sessió de la Comissió de Sanitat del Congrés dels Diputats de 5 d'abril de 2017, posant-se de rellevància la reculada en matèria de sostenibilitat de l'economia verda i circular, així com les dificultats en la regulació d'aquesta matèria –que gaudeix de defensors, adduint l'impuls del desenvolupament, la generació de R+D i la innovació-, sense que existisquen més avanços al nostre país al dia de la data. Tot això, exceptuant la recentíssima proposició de Llei sobre Canvi Climàtic i Transició Energètica (*BOCG núm. 302-1, de 7 de setembre de 2.018) que, en el seu art. 49.1 preveu un sistema d'etiquetatge –en la línia del proposat pel Parlament Europeu- que permeta al consumidor identificar els “productes fàcilment reparables” i, en el seu art. 49.3, l'aprovació pel Govern de “un Pla d'Increment de la Vida Útil amb la finalitat de fomentar el segon ús, la reutilització, la reparació i el reciclatge dels productes, de manera que s'aconseguisca un millor equilibri entre protecció del medi ambient i creació d'ocupació”, la qual cosa es revela totalment insuficient, atesa la magnitud del problema.
Consulta la notícia original ACI